Besavis i besnéts; besàvies i besnétes.

Ja he acabat de llegir els documents que el besavi Leandro va guardar (per entendre el que estic dient, us recomano que llegiu l’entrada al blog El portadocuments de cuir del besavi Leandro, clicant aquí).

Déu n’hi do la de coses i experiències que va viure!! I les que no sé ni sabré mai. Però aviat tindré més informació de Leandro, perquè  part de la meva família m’està ajudant a buscar-la.

Però… sabeu de qui estic “investigant” ara? Doncs de l’esposa de Leandro: la Sabina, la meva besàvia. La que va donar a llum 7 infants però només van sobreviure 3 nenes (la meva àvia és una).  La que va marxar amb el seu marit a viure a Guinea Equatorial. La que va acompanyar en Leandro a la selva equatoriana, va dormir una nit dins d’una tenda de campanya i la que a l’endemà al matí al llevar-se es va trobar la tenda rodejada per homes i dones d’una tribu que se’ls volien cruspir.

De la Sabina no tinc res escrit per ella.  I tot el que puc saber és a partir del que la meva mare (i tietes) poden recordar i explicar.  I aquí tinc feina! Perquè d’això se’n diu “recopilar la tradició oral“. I m’he obsessionat amb això.  He de recopilar tant com pugui sobre la Sabina.  D’entrada, avui li he pogut posar cara, ja que la meva mare portava ja dies buscant alguna fotografia d’ella i finalment ahir em va trucar per dir-me que n’havia trobada una i que me la donava.

No us agrada mirar fotografies antigues? a mi m’encanta. Sempre m’ha agradat. Aquelles fotografies de color sèpia on veus a homes i dones molt ben vestides amb la mirada mig perduda, sense saber què carai estan observant… els pentinats de les dones són extraordinaris, els bigotis dels homes ben marcats, els llaços al cap dels infants (semblen caramels o regals de Nadal), els vestits llargs i les sabates polides. La meva cosina Teresa diu que aquestes fotografies fan “yuyu” i que els que hi apareixen solen posar cara de mala llet. A mi, per contra, m’encanten aquestes fotografies.

Cap a on o a qui mira la besàvia Sabina i l’àvia Teresa? Vull pensar que miren Leandro i que els hi està dient “estaros quietas“. 

àvia i besàvia
Àvia Teresa a la falda de la besàvia Sabina (c. 1920)

Quines fotografies de nosaltres miraran els nostres besnéts? El mòbil m’informa que tinc més de 3.000 fotografies. Fotografiem l’esmorzar, el dinar i el sopar. Fotografiem el nou pentinant, la trobada amb l’amiga i el nen menjant castanyes. Però… no passo cap d’aquestes fotografies a paper. Totes es queden “penjades al núvol“. A vosaltres també us passa? Doncs o fem descarregar aquest núvol (us asseguro que hi cauran llamps i trons) o allà dalt es quedaran les fotos per sempre més!!

Els nostres besnéts ens recordaran? Ni tan sols sé si en tindré… però… de la mateixa manera que l’altra vegada vaig escriure una carta al meu besavi, ara la vull escriure als meus descendents.

Estimat besnét o besnéta,

Sóc la Irene i estic vivint a cavall del segle XX i XXI.  No existeixes (encara) però vull creure que existiràs o d’altra banda no t’estaria escrivint. Mira, estic recopilant informació dels nostres avantpassats. Cal que entre tots recuperem la memòria dels nostres o d’altra banda desapareixerem per sempre. Saps què passa? doncs que a mi m’apassiona la Història (sobretot l’antiga) i cada vegada que llegeixo, escolto o parlo d’algun faraó d’Egipte em sento satisfeta de saber que ajudo a perdurar la seva existència a través del seu record. No hem d’oblidar mai els que han passat abans que nosaltres. Fa 100 anys estaven en Leandro i la Sabina anant i venint des de Guinea Equatorial; ara estic jo per Barcelona i d’aquí a 100 anys estareu vosaltres per algun indret del planeta.  Explicar-te el món en el qual estem vivint es fa un xic llarg i complicat, i avui m’estimo més no parlar-te’n. Però no pateixis que t’ho explicaré i també et parlaré de mi i dels del meu voltant.

No em prenguis per beneita o a la lleugera! És molt seriós el que t’estic dient. No podem esborrar així com així aquells i aquelles que han fet possible que avui estiguem tu i jo aquí. Som persones amb vides. Totes diferents. Leandro i Sabina ens tenen molt a ensenyar. O dit d’una altra manera: és molt el que hem d’aprendre d’ells. Foren personatges valents, quasi extrets d’una pel·lícula de Hollywood (Hollywood són els estudis de producció i rodatge de les principals companyies productores del cinema estatunidenc… no sé si a  l’època en la qual vius encara existeixen) i que van saber aprofitar les seves vides, gaudint del seu present.

Llegeix bé el que et diré ara: és important que ens seguim estimant. És important recordar la vida dels que ja ens han deixat. És important pronunciar en veu alta els seus noms. Et penses que no tornaran, però això no és veritat. Cada vegada que en veu alta pronunciem el nom d’algú dels nostres que ja no hi és, l’estem recuperant, l’estem fent visible i incorporant dins les nostres vides i els nostres cors.

Si us plau, estimat besnét o besnéta, et demano que no oblidis el meu nom: em dic Irene i t’explicaré tant com pugui dels nostres avantpassats. Ajuda’m a perpetuar la seves memòries i ajuda’m a que no es perdi tampoc la meva.

Una abraçada,

La teva besàvia Irene

12 respuesta a “Besavis i besnéts; besàvies i besnétes.”

  1. Un artículo muy bueno , me encanta la labor estás haciendo de buscar los orígenes y que no se pierda la historia de tu familia . .. me gustan más las fotos de ahora eso sí 🙂

  2. Carai Irene!
    Aquesta mateixa reflexió me l’he fet moltes vegades i crec que si no la deixes per escrit, millor en forme de llibre, per poder dotar de sentit la vida dels teus avantpassats, desapareixerà per sempre més.
    Ara, confiar en que els que vinguin desprès continuaràn amb la cadena de la història familiar és una incògnita…
    La carta als teus besnèts és molt tendre i evocadora, com tot allò que escrius amb el cor

  3. Molt bon article, felicitats. Jo la foto més antiga que conservo és de la meva besavia (la Maria coixeta), i les seves tres filles la meva avia Pepeta, Maria “la padrina” i la tieta revolucionaria…..tres dones ben fortes per als temps que els van haver de viure…….

  4. Vaya projecte que tens entre mans! Aprofita per recollir tota la informació que puguis. De vegades, quan podriem preguntar de primera mà, som massa joves i no tenin gaire interés i després és molt més complicat. A mi també m’encanta mirar fotos i per això, tot i viure en aquesta era digital, faig l’esforç d’imprimir algunes fotos cada any i fins i tot ara últimament faig àlbums (Hofmann) dels viatges. A més, de cada viatge “gran” en selecciono 4 (només 4, de vegades em costa molt, no són les millors però són les que capten l’essencia del que he fet). Ja vaig per el tercer, son els meus àlbums viatgers i m’encanten!

  5. Et felicito per l’article que has fet de la teva família. És molt interessant poder recordar i recollir el que t’han deixat els avantpassats.

  6. Brillant Irene , no només la nostra genètica ens fa com som,sinó que els nostres avantpassats hi ténen molt a veure…gràcies pel teu gra de sorra.Una abraçada.

  7. OHHHHH Nena!!! M’has emocionat!!! M’has recordat el Llibre Palmeras en la Nieve!!! Ara no recordo si era una historia real, pero crec que pasava al mateix poble!!! Vet aqui que trobarem algun familiar teu dins aquest llibre!!!
    Com sempre UN PLAER, LLEGIR-TE!!
    Petons,
    Núria

  8. Bonito relato, primero ha de crecer un poquito más Teo, luego tienes que pasar por ser abuela y finalmente bisabuela. Es un largo camino. Un besazo

  9. Hola Irene, sempre m’ha agradat saber del avantpassats, a la meva àvia paterna sempre li feia explicar-me relats de la familia. Ara per fer uns tràmits hem sabut el nom i d’on eren els pares i avis del meu sogre. He gaudit moltíssim amb la seva coneixença. Però amb els bisnets no hi havia pensat. Si que m’agradaria explicar històries familiars als nets. Una abraçada.

Deja un comentario

Tu dirección de correo electrónico no será publicada. Los campos obligatorios están marcados con *