El conte del cocodril (Namíbia)

A algunes aldees de Namíbia, s’explica que fa molt, molt de temps, el cocodril tenia la pell llisa i daurada com si fos d’or. Diuen que es passava totes les hores del dia sota l’aigua i que només sortia a la superfície quan es feia fosc, a la negra nit, i que la llum de la lluna es reflectia en la brillant pell del cocodril. Tots els animals que el veien es quedaven meravellats contemplant aquella pell daurada i brillant del cocodril i s’apropaven al riu per observar-lo.

Cocodril de Namíbia
Il·lustració de Roger Noble

Aviat el cocodril s’adonà de l’admiració que causava la seva pell i començà a sortir de l’aigua durant el dia per a poder presumir. A més, el sol feia brillar encara més aquella pell.  Tantes i tantes hores al dia arribà a passar el cocodril en la superfície que l’abrasador sol, poc a poc, anà secant la pell del cocodril i cada dia es feia més i més lletja, més quarterada, més seca… i se li cobrí de grans i dures escames. Els animals aviat perderen l’interès en admirar-la i deixaren d’anar al riu. Aquella pell ja no brillava i tampoc era daurada.

El cocodril no es recuperà mai aquella humiliació i, des de llavors, quan altres animals se li acosten, mort de vergonya se submergeix ràpidament, amb només els ulls i orificis nasals sobre la superfície de l’aigua.

Cocodrils a apunt de banyar-se
Cocodrils prenent el sol. Fotografia Toni Espadas

 

13 respuesta a “El conte del cocodril (Namíbia)”

    1. Sí que ho és, Maria Jesús. Són d’aquelles històries que te les expliquen (o llegeixes) i et queden gravades.

  1. Moraleja: no seas presumido/a que el “relumbre” pasa rápido y la piel, con el exceso de sol, se nos reseca a todos!!😂

  2. Namibia con su sol abrasador y cordilleras de dunas.Què poco le duró a Sobek su piel dorada por presumido. Gracias Irene

Deja un comentario

Tu dirección de correo electrónico no será publicada. Los campos obligatorios están marcados con *