El gat de la mare és de cotó fluix

El gat de la mare és de cotó fluix. És blanc, pelut i té la cara fumada. És un gat afecte (la paraula carinyós* és incorrecte i en #boncatalà es diu afecte). És menjador (devora el pinso!) i juganer. No gosa esmolar-se les ungles al sofà, ni s’enfila pels mobles, ni es puja al marbre de la cuina. Quan dorm, sembla una nina de drap abandonada sobre el sofà del menjador. Has d’anar en compte de no seure-hi al damunt, de tan quiet que s’està el gat de la mare. I fa bonic a la casa; és decoratiu i tot! Sembla un gat de disseny; és l’ideal de gat, puix que és de cotó fluix. 

Gats de cotó fluix
En Leo i en Pelut

El gat de la mare es diu Pelús. La mare és única en posar noms als gats. També va batejar el gat de ma germana i el meu cunyat amb el nom de Leo. I no pas pel Leo Messi, malgrat a casa siguem tots del Barça; sinó perquè son pare (és a dir, el meu avi) es deia Leo i va creure que era més que adient dir-li d’aquesta manera al gat de sa filla i gendre. Així, tot queda a casa i recordem els difunts.  En Leo també és un gat de cotó fluix.

En Pelús es diu Pelús perquè de petita, la mare tenia un gat que es deia «Peluso«. Ara ha catalanitzat el nom per «Pelús» tot i que a vegades es confon i li diu «Pelut». Ditxosa nostàlgia; ditxosa memòria.

Gat de cotó fluix
En Leo, el gat de cotó fluix (sembla una ovella, oi?)

«Tu tens gat? els egipcis els consideraven sagrats, oi?» – em pregunta la gent massa sovint. Com si pel fet d’agradar-me la Història de l’antic Egipte automàticament faci que m’hagin d’agradar els gats i tenir-ne un, dos o vés-tu-a-saber quants.  «Com es diu? Isis, Nil, Ramsès o Hatxepsut?» em pregunten donant també per suposat que l’hauré batejat amb el nom d’un faraó o divinitat egípcia.

Els gats no eren sagrats a l’antic Egipte. És ben cert que ens han arribat quantitats ingents de mòmies de gat de l’època faraònica. Bubasteion (a Saqqara) o Tuna el-Gebel són necròpolis que alberguen 4 milions de gats momificats cadascuna. Però no; els gats no es momificaven per considerar-se animals sagrats. Qui era sagrada era Bastet, puix que era una deessa protectora de la llar. I la imatge de Bastet era la d’una gata amb cos de dona. A ella se li dedicaven himnes i se li feien ofrenes. I aquestes ofrenes, bona gent, consistien principalment en la mòmia votiva d’un gat, el seu animal totèmic.  Hom anava al temple, triava un gat (de les «granges» de viver que tenien els sacerdots consagrats a la deessa Bastet), i el sacerdot tot seguit sacrificava el gat, sovint amb un cop sec i ràpid al clatell per trencar-li la nuca (així ho indiquen les radiografies de les mòmies de gat); tot seguit el momificaven i el donaven com ofrena votiva a la divinitat.  Hi havia mòmies de gat molt elaborades i d’altres molt senzilles: tot depenia de l’alçada del prec o la súplica del pelegrí i si es volia «gastar» més o menys per aconseguir tal mòmia. Salima Ikram, que és una Egiptòloga de renom experta en la momificació animal de l’antic Egipte, comenta molt encertadament que les mòmies de gat egípcies són com les espelmes a les esglésies cristianes. Quan encens una espelma és per resar al Déu, la Verge o al Sant. No adores l’espelma; l’espelma és el mitjà per arribar a la divinitat. Els gats egipcis tampoc s’adoraven; eren les «espelmes» per adorar i arribar a Bastet.

Per cert! Sí; tinc gata. Té cinc anys i mig, és preciosa i es diu Taga (per la muntanya de 2040 metres d’alçada al Ripollès, un mirador excel·lent dels cims del Pirineu des del Puigmal al Canigó). Mostra molt poc afecte, és esquerpa (va sempre «a la seva bola») i rància amb tothom tret dels de casa (i quan ella vol). No fa mai cas a ningú, s’enfila per tot arreu (fins i tot als llocs més inimaginables), esmola les ungles a les cadires (i això que li vaig comprar un rascador, una d’aquelles joguines de gat, consistent en un pal gruixut embolicat amb una corda que no li ha fet mai cas), sempre ha menjat molt poc i prefereix beure l’aigua de la pluja que ha quedat estancada al terra de la terrassa que la fresca del seu bol. M’ha tocat així; què voleu que hi faci? Però… sabeu què? doncs que la Taga no la canvio ni per cent gats de cotó fluix 😉

La meva gata
La Taga enfilada a l’escala

27 respuestas a «El gat de la mare és de cotó fluix»

  1. Que bonic Irene! M’agrada com ho descrius tot, des de un tema egipci a la vida quotidiana.
    Per cert jo també tinc una gata, es diu Messi

    1. Messi?! Ha, ha! També hauria pensat que tu, Isabel, l’hauries batejada amb el nom de Bastet. Una abraçada ben forta per a tu i una manyaga per la Messi.

  2. Un post carregat de tendresa i bons coneixements, així la història sempre entra bé a tothom. Gràcies, Irene, per la tasca tan acurada que duus a terme.

  3. Pobrets gatets-espelmes!!
    El nostre es diu Nelson (per l’Almirall), encara que li diem de moltes altres maneres carinyoses. És el rei de la casa i el més mimat.

    1. Sí!! Són els reis i les reines de la casa i els hi ho permetem, oi? A casa passa el mateix: a la Taga li diem de moltes maneres diferents (Tagueta, Titi, Mishi…) menys Taga. Com que tampoc ens fa mai cas, tan és com la cridem. Mira! vaig a cridar-la pel nom de «Nefertiti» o «Maria Eloi» a veure si em fa cas 🙂

  4. Jo, que em pensava que els gats eren sagrats en l’antic Egipte!!! I el que feien era sacrificar-los per la deessa Bastet.
    Cada dia s’apren una cosa nova.
    Tinc anotat aquest diumenge per escoltar-te a Catalunya Radio, a les 15 h. a «En guardia»

  5. Ara em miraré al meu gat Alex amb uns altres ulls!, el meu també és una mica esquerp, però es fa estimar itampoc el canviaria….

  6. Me encantan los gatosss llegamos a tener 4 .. uno criado con biberón que murió la madre casi al nacer .. se me subían 3 encima mío en el sofá , se ve estaban cómodos 🙂 …pero Nuri es alérgica y tenemos al gran Simba… Que gran post yo también pensaba eran sagrados

  7. Irene, m’encanta com expliques toooot, ets una trome!!! (així diem a les persones TOP a la Lima de la meva adolescència).
    El meu Whitty és un mix entre el Pelús i la teva Taga, de vegades et dóna taaaant mims i és amor pur 😍 i d’altres no et fa ni cas 🙄 però jo tampoc el canviaría mai!!!
    Moltes gràcies per compartir la teva pasió amb tanta tendresa. 😘

    1. Trome! M’agrada la paraula! no la coneixia. M’alegra saber que l’entrada t’ha agradat. Una abraçada, Maria.

  8. No recomeixeré mai… que els gats em donen una mica de juju… però després de llegir-te… crec que he canviat d’opinió!😅

    1. Pablo, als gats se’ls hi ha de donar una oportunitat perquè són uns animals extraordinaris. Yuyu? ha, ha! Potser en una altra vida eres un ratolí?

  9. És molt agradable com descrius la vida quotidiana d’uns gats del segle XXI enllaçant amb una mini classe d’egiptologia sobre els seus avantpassats.

    1. Josep, saps què em passa? Doncs que veig l’Antic Egipte en qualsevol cosa i aspecte de la nostra vida del segle XXI. Oi què és bonic?

  10. Ostres, jo també he tingut gat (Tarzan i Mimí)…. ja t’ho explicaré un dia en persona. I quant hem vaig casar i vam adoptar dues gatetes a quina més carinyosa (Cueta i motora), el noms originals «cueta» tenia el final de la cua trencat i motora, es passava el dia ronronejant.
    Ara els meus pares tenen a la Bruna (una gosa d’aigua), super, super, carinyosa, jo els hi dic «un dia entrerant lladres a casa i els anirà a fer festes», jajajajaja.

Deja un comentario

Tu dirección de correo electrónico no será publicada. Los campos obligatorios están marcados con *