El portadocuments de cuir del besavi Leandro

Diumenge vaig anar a dinar a casa els pares. Ma mare va fer una paella d’aquelles on hi posa de tot: escamarlans, gambes, costella de porc, carxofes, musclus, cloïsses, bolets… casi no es veia l’arròs, però li va quedar boníssima. Ella les fa així, les paelles. Se les inventa. Diu que sinó s’avorreix a la cuina.

Vam acabar de dinar i, com és ja casi un ritual, ens vam asseure als sofàs del menjador per a prendre’ns tranquil·lament el cafè. Adoro les converses de “sobretaula” (la meva tieta Margarita bé que ho sap) o les que sorgeixen mentre estem asseguts als sofàs. També va ser el moment per continuar menjant: que si un tall de pastís de poma, que si unes nous, que si xocolata de pastisseria…

La mare sempre m’explica històries. Encara ho fa ara. De petita m’explicava que teníem un avantpassat que era corsari i afegia “corsari és més que pirata, Irene” i amb els seus relats em traslladava mar endins, cercant tresors i aventures. També em parlava -i molt sovint- del seu avi Leandro (això el converteix amb el meu besavi) que l’enviaren a Guinea  Equatorial Española per exercir de metge. “A Fernando Póo!” em deia, on hi va viure prop de 20 anys amb la seva dona i on tingué varis fills. La part del relat que més m’agradava era quan m’explicava que Leandro va formar part d’una expedició i que toparen amb una tribu caníbal. Leandro i la seva dona, que es deia Sabina (digues-li, la meva besàvia) van haver de convèncer al cabdill d’aquesta tribu per a que no se’ls cruspissin, i que finalment els deixaren anar per la bona reputació que s’havia guanyat de metge.  També m’explicava que Leandro i Sabina tingueren varis fills a Guinea i que fins i tot nasqueren bessons que moriren al cap de pocs dies. “Mal lloc i mal moment per parir bessons“, em deia. 

Aquesta història l’he sentida 10, 20… 70 vegades. A vegades sóc jo mateixa que dic “mare, explica’ns la Història de l’avi Leandro” perquè m’agrada sentir-la. Em torna a traslladar a quan jo era petita i a una Àfrica colonial, a la vida d’un explorador i aventurer que juntament amb la seva dona s’endinsaren a un món totalment diferent i desconegut. 

Aquesta vegada ma mare va explicar el relat diferent. Em vaig adonar que estava donant unes dades que jo no les havia sentides mai abans. De primer vaig pensar que s’ho estava inventant. Probablement, aquella història l’havia explicada tantes vegades que el relat ara ja venia amb “coloridu“. Al final li dic: “mare, i tu tot això com ho saps? qui t’ho explicava a tu? a l’avi Leandro no el vas conèixer perquè va morir quan la teva mare era un bebè”. I va i la tia (em refereixo a ma mare) em diu: “perquè m’ho explicava la meva àvia Sabina, la meva mare Teresa i perquè tinc el portadocuments de cuir de Leandro on hi ha el seu quadern de viatge, anotacions seves personals… en Leandro era un home que ho escrivia absolutament tot”.

I el poc pèl que tinc als braços se m’eriça.

Què m’estàs dient? Que tens una carpeta de pell on hi ha guardades les anotacions personals, cartes, quaderns de viatge, etcètera d’un home de finals del segle XIX que va viure a Guinea Equatorial on casi és cruspit per una tribu caníbal (probablement els fang)? Com és possible que no em diguessis res d’això abans?!

La mare és així.  S’aixeca, desapareix del menjador i torna a aparèixer d’una revolada amb el portadocuments de cuir sota el braç. No m’ho puc creure, no m’ho puc creure!! Me l’atansa i jo l’agafo amb les mans tota tremolosa. “És per a tu“, em diu.  La carpeta de pell és antiga, vella, està desgastada. Tanco els ulls i l’oloro. Només en pensar que aquesta carpeta va ser a les mans de Leandro… i l’obro amb delicadesa. Està plena de fulls i pergamins. N’agafo un, amb tanta delicadesa que tinc por que se’m trenqui, i resulta ser el títol on acredita que Don Leandro s’ha tret la carrera de “Practicante” (Medicina i Cirurgia) a la Universidad de Valladolid. El segon paper que trec és un mapa: l’interior d’Àfrica apareix en blanc (Toni s’emociona), però la costa occidental, al Golf de Guinea i cap al sud, apareix detallat, amb noms de ciutats i de rius escrits a mà. Segueixo traient papers, desdoblegant-los amb cura… apareixen cartes personals (totes escrites amb ploma), inventaris, condecoracions, la prematura mort dels bessons  -un nen i una nena- documentada, un viatge a les “muntanyes de Marroc”… i fins i tot hi ha la partida de defunció de Leandro. Va morir a l’edat de 42 anys. Algú la deuria posar dins la carpeta. I ara la carpeta de cuir la tinc jo.

Ja entenc per què la meva àvia no va conèixer el seu pare… començo a entendre el “gen aventurer” que porto dins meu… i ara és quan, més que mai, em crida anar cap a Guinea Equatorial.

Querido Leandro,

Soy Irene, del siglo XXI, descendiente tuya. La verdad es que no te visualizo demasiado (es lo que ocurre cuando no tengo ni una fotografía) pero sé que tu vida, menos “normal”, fue muchas cosas. Te escribo en español porque eres natural de Susinos del Páramo (provincia de Burgos) y te pasaste media vida entre Burgos y África. Me pregunto si aprendiste alguna lengua autóctona de por allí… Te voy a decir una cosa: la historia de tu vida siempre me ha fascinado. Llegó un punto que pensé que todo era fantasía y que mi madre, tu nieta Mercè, estaba simplemente entreteniéndome. Ahora tengo 45 años de edad (chico, ¡ya te he superado!) y me propongo recuperar tu memoria. Así que, he decidido que tarde o temprano voy a ir a Guinea para conocer la tierra que amaste, ejerciste de médico y donde tuviste a tus hijos. Pienso buscar la casa y los terrenos que allí compraste (tengo en mi posesión documentos que así lo acreditan). No sé lo que queda de ellas…  una carta dice que “el mar lo arrebató todo” (eso no me lo creo). Voy a buscar la tumba de tus hijos gemelos y la de tu hermano Andrés. Voy a buscar tu biblioteca de Libros de Medicina. Voy a ir al Hospital donde ejerciste. Quiero saber que queda de todo aquello.

Un abrazo,

Tu bisnieta, Irene.

Ah! Sabeu quina condició m’ha posat ma mare? M’ha deixat molt clar que la carpeta/portadocuments del besavi Leandro ara és meva, que me la regala. Però que hauré de buscar algú de la família per a que la continuï guardant quan jo ja no hi sigui. Un fill? Un nebot? fills de cosins? serà en Roger, en Pau, en Teo, la Maria, el Joaquim, la Mariona, el Gerard? No ho sé encara. Però haurà de ser algú de la família Solà-Sagalés que tingui sensibilitat per aquest tipus de coses.  I sabeu què? Doncs que li ho he promès.

Portadocuments Leandro
Portadocuments de cuir de Leandro

Portadocuments pell

Universidad Valladolid

58 respuesta a “El portadocuments de cuir del besavi Leandro”

  1. Me resulta apasionante la historia y más aún el reto de recuperar parte de tu vida en ese país! Seguro que algo ( mucho ) consigues! Ánimo!!!
    Yo el pasado domingo pensé mucho en ti, mientras visitaba un museo en Copenhague que cuenta con varias e importantes salas dedicadas a Egipto! Un beso 😘

  2. Qué historia tan bonita , tienes que ir a Guinea si …otro viaje que tienes hacer , lo llevas en la sangre , las mejores historias las tenemos muchas veces delante nuestro y se nos escapan

    1. Pues tienes razón: las mejores historias las tenemos delante. Y esta en concreto es ahora un motor para ilusionarme e ir a Guinea 🙂

  3. quina historia mes bonica,tinc els pels de punta per lo q explicas.La teva mare es unica,una caixa de sorpresas.Com a pugut esta callada tan de temps?jo no aguest pugut.

    1. OI que si, Raimon? Com ha pogut ma mare silenciar-m’ho!!? Tu que la coneixes ja saps que és així, ella… i saps què em va dir? que si no m’havia donat el portadocuments abans era perquè “no estava encara preparada”. Has vist quins “ovaris” té la Mercè?! Jajajajajajajaja

  4. Doncs sí que és un projecte emocionant! Es d’aquelles històries que llegeixes o veus al cinema. Però si es tracta de la propia familia i amb tota aquesta informació disponible, bé ja pots començar a programar el viatge de recerca! Molta sort! I després pot ser escriuràs un llibre.

    1. El proper no ho crec (marxo a Sudan ben aviat i ja tinc en ment un altre indret per Cap d’Any i Egipte pel mes de març). Però que aviat hi aniré SEGUR!! 🙂

  5. És com a la peli de “Palmeras en la nieve”
    Quina emoció
    No deixis d’explicarnos com van les troballes per Guinea….

    1. Pilar, i no vegis com està la Noe!! Ella vol seguir les traces del nostre avi matern que també té una Història bru-tal! Jo em quedo amb el besavi Leandro que va anar i viure a Àfrica i la Noe es queda per terres catalanes (meu avi era d’Oristà, Osona)

  6. Uauuuuuuuu impressionant! Es de pelicula!!!! Quina passada Irene! Escolta, aquí tens una companya de viatge per aquesta aventura! Flipaaaaaant!!!!

  7. Fascinant! Jo crec que en podries escriiure una novel·la o un llibre d’aventures. Aquestes històries de família son apassionants, ens fan somriure i viure! Au! Endavant cap a Guinea i explica-ho quan tornis!

    1. Aquesta és la idea, Núria 😉 De fet ja he traçat una “escaleta”, una espècie de guió per al llibre. Em fa molta il·lusió escriure-ho! Parlar de Leandro, de la Guinea Equatorial de principis del segle XX i de l’experiència personal. És un projecte que m’agrada i que penso tirar endavant. la vida són petites il·lusions, oi?

  8. Fascinant! Jo crec que en podries escriure una novel·la o un llibre d’aventures. Aquestes històries de família son apassionants, ens fan somriure i viure! Au! Endavant cap a Guinea i explica-ho quan tornis!

    1. T’ha agradat? Doncs hi haurà segona, tercera… i moltes més parts! Merci per les teves paraules 😉

  9. Ara ho entenc tot Irene…!!
    Es clar que sí, veuràs ……..
    La mare Mercè, encantadora de nens per les grans narracions + el bisavi Leandro “corsari/aventurer”, ja tenim a la nostra gran Irene!!
    Irene, es una historia fabulosa. En Leandro va tindre la sort de viure en una de les illes de Guinea Equatorial, la illa de Fernando Póo, tota ella extraordinària per la seva gent “els bubis”, els seus colors, aromes, el pic Basilé amb la verge als seus peus, llac, paisatges……
    No sé si vivía a San Carlos (bahía tremenda, gairebé com la de Roses) ó a la capital Sta. Isabel (Catedral fabulosa) Moka …….
    Ara ja no es diu així, res. ni les ciutats ni la illa pero l’important es que aquesta historia no ha pogut caure en millors mans, les teves!!
    Per favor, quan hagis escrit el llibre, no t’oblidis de dir-m’ho perque pots donar per fet que sortiré corrent a per ell!!
    Segueixo dient que ets molt grannnnnn😍😘

    1. Mercè! Ara ja saps perquè “necessito” quedar amb tu! Les cartes que envia el meu besavi als seus familiars de Burgos, les escriu des de Santa Isabel i d’altres des de Bata. Ho escrivia i documentava tot! Fins i tot tinc retalls de diari amb fotografies de l’Hospital on va exercir de metge. He de parlar amb TU, però YA. De debò que no et fa res quedar un dia amb mi per parlar de la teva estimada Guinea? Aquell dia em podràs ensenyar fotografies del que tinguis?
      Tu sí que ets Gran!! Muaks!!

    1. Hahahahahahahahaahaha bon títol!!! Hahahahaah! A veure si em surten bones “frases” per a una segona part del teu llibre! 🙂

  10. Estic segura que compliràs la promesa de visitar Guinea Equatorial i trobaràs on va ser el teu besavi i recuperaràs la historia d’aquella família. Que fort…!!!

  11. Quin moment més emocionant! Tens un tresor que cuidar, i moltes històries que compartir. Et seguirem de ven a prop, una abraçada!

  12. M’has deixat sense paraules i, amb llàgrimes d’emoció 😢😍👏.
    Irene maca, amb les narracions orals sempre poden arribar a les arrels de la història real narrada ( ja sigui en forma de conte, llegenda o mites…). Pots viatjar del present al passat amb la carpeta 📖 del teu estimat besavi Leandro. Gràcies també a la teva marona i les xerrades familiars del bon café i dolços pastissets ☕🍰🍫😊.
    Estic segura que quan puguis anar a Guinea Ecuatorial trobaràs tot allò que ell volia compartir i la seva dona; experiències viscudes, fills i descobriments inesperats…
    Tot això forma part de la teva vida viatgera, amant cercadora de la veritat i de la història real del passat. Cada família o persona té una història per explicar…; la meva ja saps quina és (almens una part …😉). Ánims i no perdis mai l’esperança que aquesta carpeta és un gran tresor per descobrir!!! Petonet 😘😊

    1. Oh Manuela!! Les teves paraules sempre sempre sempre m’arriben al cor!!! Tens raó: tot això forma part de la meva vida viatgera (m’agrada aquesta observació). I sí, tothom té una història a explicar. I hem de recuperar aquestes històries, no es poden perdre, no s’han d’oblidar mai. Un petonàs, Manuela! Les teves paraules, com sempre, són un altre tresor molt gran que tinc.

  13. No havia tingut temps de llegir-te fins ara. Estic plorant de la emoció, que relat tan bonic. ja sabem d’on et ve la vena aventurera. Em sembla una idea bonissima l’anar a Guinea a veure que més esbrines del teu besavi. Esperarem amb ànsia les teves notícies.

    1. Aix Pilar! De debò que les meves paraules tan emocionat? Doncs ara a mi les teves! Llegiré amb cura tot el que tinc de Leandro i faré el possible per anar a Guinea i llavors, n’escriuré un llibre. Em fa moltíssima il·lusió!

    1. OI que sí, Ana? A totes les famílies sempre hi ha algun avantpassat que alguna en va fer. Val la pena recordar-los per mantenir-los viu 🙂

  14. Estimada Irene, m´has recordat la història de la troballa de la la Dory Sontheimer que relata en el seu llibre ” Las siete cajas” la oculta història dels seus pares i resta de la família.
    Es preciós poder desprès sguir investigant i retrobar els origens i entorn d´on han viscut i lluitat per tirar endavant una família.
    Records
    Toni

    1. Estimat Toni, el cert és que porto una setmana que em sento feliç com un infant amb sabates noves. “Las siete cajas” és un llibre que no conec però que buscaré i llegiré! Tu em vas mostrar, només un xic, la vida del teu avi i em va encantar. A Sudan tindrem temps per recordar els nostres avantpassats. Oi que serà quelcom bonic? Una abraçada ben forta.

  15. Ostras !!! Quina història més bonica i emocionant,
    sembla de pel·lícula.

    Definitivament, ” IRENE-Jones “,
    ( … ja li agradaria a l’Indiana ser com Tu !!! )

    petons,

  16. Com mola Irene !!! Ets un pou de sorpreses históriques i veig que la teva família també
    Espero que trobis el que busques
    Jo et seguiré d’aprop
    Tonets guapa !!

  17. Sempre buscant excuses per viatjar i ara el destí (i l´incomprensible oblit de la teva mare) t´ho ha possat en safata. Un viatge (al que m´a puntaria amb el ulls tancats) que dona per un llibre sobre la història de Leandro i, de passada, del colonialisme espanyol a Àfrica. La pel.lícula dirigida per David Trueba ja vindrà més tard, tot i que la primera escena la visualitzo en l´escena del sofà i els documents. “Los papeles de Leandro”.
    Deixa de sonmiar i agafa ja l´avió (o seria millor el “carguero”?)

    1. “Los papeles de Leandro” Jajajajaajaajajaja! Rafa, tens unes idees genials!! De les cartes de Leandro en surten moltes coses i sovint parla de les 10 expedicions que va arribar a fer “dentro del continente” conjuntament amb destacament militars, “en busca de tribus salvajes, hostiles e incivilizadas” (brutal!). El “carguero” el vull agafar YA! Hi anem plegats? Rift Valley Expeditions no vol obrir destí per aquelles terres? Ja saps que no accepto el “no” per resposta.

  18. Irenota, una miqueta tard, però per fi he remenat pel teu Blog………i m’ha encantat, Ja m’imagino la pel-licula, amb una gran Banda Sonora, es clar, o el teu llibre, explicat amb la il.lusió que transmets quan expliques una aventura.l!!! Felicitats per la troballa i endavant!!!!!!!

Deja un comentario

Tu dirección de correo electrónico no será publicada. Los campos obligatorios están marcados con *