El Periódico de Catalunya

Fa uns anys, la periodista Gemma Tramullas de “El Periódico de Catalunya” em va fer una entrevista que va sortir publicada el dia 19/12/2012.

Us la transcric a continuació i també us hi poso l’enllaç per si preferiu llegir-la en castellà.

Irene Cordón: «Al meu fill li explico el mite d’Osiris, no la Ventafocs»

per Gemma Tramullas 

En lloc de truculentes gestes bèl·liques, el seu relat de l’antic Egipte introdueix receptes i extravagants mètodes anticonceptius. L’entrevista comença davant de Cleopatra VII a l’Estela de la Donació, un dels tresors del Museu Egipci de Barcelona.

-Passa a la història per seductora.

-¡Hollywood ha fet molt de mal! Tant hi fa el seu aspecte físic, l’important és que era una dona terriblement intel·ligent i forta.

-¿Cleopatra, Hatshepsut i companyia s’assemblaven més a Merkel i a Thatcher que a Carla Bruni?

-Més aviat sí. Són les Ermessendes [Ermessenda de Carcassona, que va governar l’any 1000] de l’antiguitat. Havien de tenir un caràcter molt fort per sobresortir en un món d’homes. A l’antic Egipte, la dona tenia un paper actiu. No tenia els mateixos drets que l’home però, segons els pocs documents jurídics que han sobreviscut, les dones de l’elit -de la immensa majoria de la població no n’han quedat rastres escrits- podien testar, heretar, tenir negocis…

-¡Fins i tot arribar a faraó!

–¡Sobretot no digui mai faraona! Faraó és un concepte; de faraona només n’hi ha una: Lola Flores. N’hi ha cinc d’acceptades: Nitocris, Nefersobek, Hatshepsut, Tauseret i Cleopatra VII. Però estic segura que n’hi va va haver més.

-¿Qui va ser la primera dona amb poder de qui té referència?

-A la Paleta de Narmer, un document de 5.100 anys d’antiguitat, hi surt un personatge caminant davant del primer faraó d’Egipte, Narmer. Ningú es mullava sobre qui podia ser, fins que als anys 90 algú va dir: «És una dona, una reina».

-Una reina de 5.100 anys.

-Dient-ho no n’hi ha prou i jo ho vaig voler provar. Ho vaig aportar tot: posició en l’escena, postura dels braços, pentinat, nom… Neithetep va ser la primera reina d’Egipte i va tenir tant poder que la seva tomba era més gran que la de Narmer. ¡L’havíem tingut davant dels nassos i no la vèiem! A partir d’allà em vaig posar a investigar i vaig fer un llistat de les dones de la reialesa de l’antic Egipte, des de la dinastia 0 fins a la III.

-¿En té cap de preferida?

-Meretneit. El 1901 l’anglès Petrie va excavar la seva tomba. Era tan luxosa que estava convençut que era d’un faraó però, a l’adonar-se que era una dona, la va desposseir del títol automàticament. Però Meretneit era una reina, filla, dona i mare de faraó, i va ser regent abans que el seu fill, el gran faraó Den.

-Vostè els torna la identitat a aquestes dones.

-D’algunes només en tinc el nom, però ja és molt. Si coneixem el nom d’una persona que va viure fa 5.000 anys la fem eterna. ¡Meretneit, ja t’he despertat!

-¿Què més en sap d’elles?

-D’èpoques posteriors hi ha unes cartes de dones que sabien llegir i escriure, que es deien germanes entre elles i que s’intercanviaven coses com ara receptes de cuina. Són fabuloses. Jo les he fet. D’això se’n diu arqueologia experimental.

-No m’imagino Howard Carter interessant-se en un jeroglífic culinari.

-Doncs els ous de guatlla amb ceba caramel·litzada són deliciosos. També vaig desxifrar alguns mètodes anticonceptius femenins. Un era excrement sec de cocodril amb mel i s’inseria a la vagina.

-No el deu haver experimentat…

-[rialles] ¡No! I de les fulles d’acàcia se’n feia crema espermicida.

-Advertència a les lectores: no intentin repetir-ho a casa.

-Si no et quedaves embarassada, agafaves una infecció que et mories.

-Furga en fonts poc valorades.

-Com la literatura d’aquella època, que és bestial i no s’acostuma a explicar. Jo al meu fill de 5 anys li explico el mite d’Osiris, no la Ventafocs. ¿Què és això d’una dona que es queda fregant una casa per a set paios mentre ells se’n van a treballar?

-Aquesta és la Blancaneu…

-Totes dues són producte d’una època, com els fabulosos contes anònims de l’antic Egipte, que sovint reflecteixen més la societat que les inscripcions de les tombes.