La dona “hàmer”

Es diu Ayló. És una dona de pell bruna, de faccions fines, de somriure encisador i de veu trencada i pausada. Viu a Turmi, al sud d’Etiòpia i pertany a la tribu dels “Hàmer”.  Té quatre fills (no sé de quants homes). També té germanes i mare. No em pertoca a mi explicar la Història de cada una d’aquestes dones, però us asseguro que se’n podria fer més d’una  novel·la.  Però sí que vull compartir amb vosaltres el que va passar la darrera vegada que vaig veure l’Ayló, ara fa un parell de mesos.

Després d’unes quantes hores de cotxe per carretera, vam arribar finalment a Turmi i vam anar directes a casa l’Ayló. Quan dic “casa” em refereixo a una estructura de fang, amb un pati de sorra i tot encerclat i protegit amb una petita  tanca feta de troncs.  L’Ayló sempre apareix somrient, rodejada de criatures (seves i moltes altres que no són seves). Aquesta vegada lluïa un drap vermell (passió) que li ressaltava encara més les boniques faccions de la cara. Ens veiem i ens abracem. Jo no parlo amàric ni tampoc la seva llengua, ni ella tampoc parla el català ni cap altre més llengua que la seva. Però sovint no calen paraules. N’hi ha prou en una abraçada càlida, en un somriure i un “estàs bé?” amb l’idioma que sigui per fer-nos entendre. L’Ayló té la mirada trista. Aquells ulls han vist massa coses dolentes, han viscut massa penúries, han patit.  La persona que conec que més sap dels hàmer un dia em va dir que a Turmi les Històries sempre acaben malament. I la de l’Ayló no pot ser diferent. Però ella sempre somriu amb els llavis.  Li diem que ens estarem per allà un parell de dies i que l’endemà la tornarem a visitar. Ja us he dit que no calen paraules per fer-nos entendre.

Passa un dia i tal i com havíem dit, tornem a casa l’Ayló. Aquest cop no surt per enlloc. No és al carrer, no és al pati, no la veiem. Pregunto a un dels seus fills, d’uns 5 anys d’edat, que si sap on és l’Ayló. I em mira i em diu em gestos que “l’Ayló està dormint dins la casa”.  En aquest precís instant la pell ja se’m posa de gallina i s’activen tots els sentits. No, no, no!, em xiscla per dins.

“L’Ayló dins de casa dormint? Ella que ha de portar la casa, el menjar per les seves criatures i que no es permet ni un moment de descans?”.  Agafo l’infant i entrem dins la casa de fang. En Toni ha arribat un minut abans que jo i està agenollat a terra al costat de l’Ayló que està estirada sobre un matalàs col·locat al costat d’una de les parets i directament sobre el sòl. Ja no somriu l’Ayló. Està tapada amb una espècie de llençol i s’ha arraulit en posició fetal. La veig més menuda que mai. M’apropo a ella, m’agenollo i li acarono la cara. Està bullint. Com a mínim deu estar a 39 o 40 de febre.  No diu res. No pot. Finalment ho prova i nosaltres intentem descobrir alguna frase entenedora en el riu de sons inconnexos que emet la dona hàmer malalta. Té malària.  Agafem aigua i amb un mocador li vaig fregant el front, la nuca, els canells de les mans… no somriu. No diu res. No ens ho pensem i li donem el tractament que tots els del primer món prendríem en cas d’agafar la Malària. És ben senzill: 4 pastilles de Malarone durant 3 dies seguits i ja està. Ja ho sé, ja ho sé, ja ho sé que cap de nosaltres és metge! !

La Malària o Paludisme causa centenars de milers de morts cada any i segueix sent la primera causa de mortalitat infantil a Àfrica.

Sabeu què em rebenta? Que a nosaltres una capsa amb 12 comprimits de Malarone ens costa 1,60€ a les Farmàcies.

I aquí ho deixo.

Per cert! l’Ayló s’ha recuperat del tot. Hem rebut una fotografia que li va fer una companya i se la veu “la mar de bé”. La febre li va desaparèixer ben aviat i ha recuperat les forces per continuar amb el seu dia-a-dia. Ara l’Ayló ja torna a somriure.

8 respuesta a “La dona “hàmer””

  1. Quina crueltat, quan podrien disposar dels medicaments contra la malaria, però només els tenen quan persones de bona voluntat els hi donen.

  2. M’imagino de qui parlas, es cert que quan viatjas trovas situacions dificils de pair. Aquesta gent, sobre tot els nens, no perden el somriure , sempre amb ganes de aproparse a tu. El teu relat es molt emotiu i fa pensar.

  3. Renoi!
    Ho saps, ho veus per la TV, però quan et toca d’aprop és esfereïdor…
    Quina injustía peteix aquesta gent respecta al primer mon. Aixó em fa pensar els privilegis dels que gaudim nomès per haver nescut amb un lloc determinat.
    Un café val més que una vida…!

  4. Al igual que la Carita, no em puc treure del cap la mirada tendre i somrient de l’AYLÓ que vaig tenir la il·lusió de conèixer i l’emoció en abraçar-me a aquella “forta” dona de la que en sabia alguna cosa de la seva dura vida, Aquella abraçada em va “portar l’aigua” als ulls. En recordar-ho m’està passant el mateix….Una de les abraçades que MAI oblidaré i en la que, com tu dius, NO calen paraules per entendre’s.

    He llegit el teu relat amb el suspens i l’esperança de que acabes be, com així va ser.

Deja un comentario

Tu dirección de correo electrónico no será publicada. Los campos obligatorios están marcados con *