I, de cop i volta, et venen ganes de córrer

Em llevo a les 07.30h per sortir a caminar una hora. Enfilo el camí que em porta fins el riu Ripoll, tan a prop de la ciutat que li confereix la singularitat de ser el punt de contacte entre l’espai urbà i el medi natural. Com és habitual, el riu es caracteritza pel cabal escàs.

Aquest matí hi ha molta gent; gent de totes les edats i de tota «índole». Uns caminen, uns altres corren i uns van en bicicleta. N’hi ha que parlen amb el seu company o companya, n’hi ha que bufen, n’hi ha que fan escalfaments, n’hi ha que escolten música o tal vegada potser és la ràdio. N’hi ha que vesteixen tirants i pantaló curt i n’hi ha que van abrigats de cap a peus i amb jaquetes paravent; és el que té ser a principis del mes de maig.

Path, Andar, Field, Landscape, Spring, Sun, Walk, Sky

Jo sóc de les que camina. Camino i camino. Em trobo el Juan que va en bicicleta, la para i baixa d’ella per saludar-me i tot seguit ens fem un selfie (jo darrera d’ell, a 2 metres de distància). Passo el pont de fusta i em trobo en Rafa M. que ha sortit a córrer. Segueixo caminant. En algun tram ens ajuntem 4 persones i hem de fer fila índia per passar un corriol mantenint la distància que tots i totes tenim tan ben apresa. Després, agafo un trencat perquè no hi veig ningú i, de cop i volta, et venen ganes de córrer.

I de córrer lluny, ben lluny. Les paraules del Juan em reboten al cap: córrer cap allà on sigui per sortir d’aquet malson; en Juan em diu que fa esport, no per baixar la panxa d’home de seixanta anys que m’ensenya tot orgullós; sinó que assenyalant-se el cap, em diu «és per això que faig esport; pel «cocu» o pararé boig. Perquè si em poso a pensar en el que vindrà, em deprimeixo». 

I tot caminant, penso que val més viure el dia-a-dia i que val la pena «reinventar-se». Ja sabem que serà difícil tornar a «la normalitat d’abans» i que caldran mesos… però és evident que hem de seguir i córrer cap endavant o pararem bojos. 

10 respuestas a «I, de cop i volta, et venen ganes de córrer»

  1. Jo soc com el Joan, jo soc de les que corro per no pensar en res, per sentir la natura, per escoltar al meus amics que també corren amb mi. Una abraçada Irene!

  2. I tant bonica a correr, i ja vindran totes les coses a les que ens haurem d’enfrontar….i ho farem.
    Mai tirita abans del cop!!!!

  3. Jo també sóc de les camino i camino, i mai no em canso de caminar, i gaudeixo de cada pas, de cada racó, de les paraules que es diuen mentre es camina i els silencis que s’enfilen xiruques amunt, i quan m’aturo, que cal reposar, sempre somnio en tornar a caminar.
    Un petó de sucre preciosa.

  4. Jo Irene també soc de viure día a día. Crec que no ens fa bé pensar amb realitats que no sabem, ni per aproximació, com seràn. I si, també m’agrada molt caminar per la muntanya i els seus corriols.

Deja una respuesta

Tu dirección de correo electrónico no será publicada. Los campos obligatorios están marcados con *

Este sitio usa Akismet para reducir el spam. Aprende cómo se procesan los datos de tus comentarios.