Les cunyades de Soleb (Sudan)

La Rouà i l’Omlimar són cunyades. Són dones sudaneses que viuen a Soleb, al nord de Sudan. Comparteixen casa. Són molt joves i ja són mares. Són tímides i somriuen amb la mirada. Si els hi demanes de fotografiar-les diuen ràpidament que sí i llavors avergonyides es tapen els cabells amb el vel, agafen les seves criatures en braços, somriuen i miren a terra. No gosen mirar-te als ulls fins que deixes l’amenaçador objectiu de la càmera. Llavors se’ls hi escapa una rialla.

cunyades de Soleb
Omlimar i Rouà amb les seves criatures

A les zones rurals del Sudan, com és el cas de Soleb, la majoria dels matrimonis són concertats. Les nenes les poden casar a partir dels 10 anys tot i que solen esperar a fer-ho quan tenen 14. Sempre hi ha excepcions, és clar. La Rouà i l’Omlimar em diuen que elles, les dones sudaneses, tenen llibertat de moviment, que no són com altres dones musulmanes. Em remarquen que tenen llibertat per convidar-me a entrar a casa d’elles per prendre un cafè o a un karkadé, una infusió de color vermellosa feta a partir de la flor de l’hibiscus (i és que des de la implantació de la Sharia, al 1983, no hi ha alcohol a Sudan). Tornen a repetir que elles, les cunyades de Soleb són lliures de convidar-me a les seves cases sense necessitar l’aprovació dels seus marits que es troben fora de casa, treballant el camp.  

El cert és que les dones sudaneses pràcticament no es deixen veure. Les cunyades de Soleb, de fet, no les he conegudes passejant pels carrers de Soleb. Els carrers de Soleb, durant el dia, estan buits. Els homes són al camp, fent treball productiu i les dones són a les cases fent treball reproductiu. Els carrers de Soleb durant la nit estan també totalment buits. De fet, a la Rouà i l’Omlimar les vaig conèixer accidentalment. Ja us he dit que ambdues són mares i les criatures són curioses de mena, ja siguin sudaneses o no. Les seves dues filles, que són cosines, me les vaig trobar a la porta de llur casa jugant. Plenes de mocs i amb aquella mirada tan penetrant que se’t queden fixament mirant la cara… em vaig apropar a elles i es van posar a plorar (ups!) i les mares van sortir com una bala a veure què hi passava i ja em van veure i fer passar. Elles no van posar mai un peu a fora a carrer. Amb un gest de mà, un cop de cap i el somriure a la cara em van dir que entrés al pati, que era benvinguda. I ja de seguida van comentar allò que eren lliures per a convidar qui volguessin.

I jo em trobo amb un dilema: no sé com definir la paraula llibertat.

calles de Soleb
Carrers desèrtics de Soleb
Soleb Houses
Criatures a l’entrada d’una de les cases de Soleb
cunyades sudaneses
Omlimar i la seva filla Limar
Dona sudanesa amb nen
Rouà amb la seva filla

 

14 respuesta a “Les cunyades de Soleb (Sudan)”

    1. Alberto, este tipo de experiencias salen a docenas y a diario cuando estás en Sudán. Son una maravilla…

  1. Ostres, et fa pensar!! Però pel que dius elles semblen felices i orgulloses amb la Seva “llibertat”. I això és important, oi?

  2. Es una llibertat molt petita la que tenen aquestes dones, però és més que el que tenen les altres, que no en tenen gens de llibertat. Jo tinc un amic que està a Mabaan, al Sudan del Sur i estan treballant en l’educació.

    1. Paquita què interessant! Precisament la meva parella marxa demà cap al Sudan del Sud i s’hi estarà tres setmanes.

  3. No es pot raonar des del nostre món. Mes que musulmanes són de zones rurals i tenen els seus codis de conducta social. El rol de l’home productiu i la dona reproductiva. Jo no diré que no són felices. Com tothom tindran el seus moments. Elles no poden comparar, no coneixen res més i res troben a faltar. Potser viuen millor la seva vida que nosaltres la nostra.

    1. Hortènsia, jo em bellugo en la teva línia: No puc dir que no siguin felices (se les veia rialleres i feien petons a les seves filles que també se les veia molt contentes i felices). Però el que tinc clar és que no es pot jutjar des del nostre món i menys encara projectar els nostres paràmetres cap a Soleb. Potser sí que viuen millor la seva vida que nosaltres la nostra… en tot cas, veig que també t’ha fet pensar. 🙂

  4. Irene, ja t´esperen per fer el té/ café en la teva futura visita a Soleb.
    Ahh! i a tot el grup que acompanyis, doncs en la nostra visita varen ser molt acollidoras però amb timidesa. Va ser una invasió en tota regla a casa seva.
    Ja hi tornaria només per poder compartir una estona amb elles .

    1. Toni, amb ganes de tornar-hi i conèixer la història d’aquestes dues dones. Et mantindré informat i, tant de bo en alguna d’aquestes futures visites vinguis tu també!! 🙂

  5. Penso que la llibertat es troba al cor de cadascú, he conegut persones que es consideraven lliures quen les seves circumstàncies, des de la meva perspectiva, les feien viure en una presó, i igualment he conegut persones que es consideraven empresonades, sense adornar-se de que tenien les claus de la seva llibertat només a le seves mans. Si el teu cor és i se sent lliure, seràs lliure encara que visquis lligat, si tú has triat aquesta vida i ets feliç, doncs no hi ha més llibertat que la de triar com vols viure.
    Altre cosa és ser conformista amb el que t’ha tocat, que suposo que és els que els hi passa a aquestes noies, i escollir adaptar-te i ser feliç amb les teves circumstàncies; però triant aquesta opció també estàs exercint la llibertat d’optar per amargar-te o gaudir-ho, la qual cosa és una elecció, aquesta si, absolutament individual i independent i, en consecuència, presa des de la llibertat 😉

    1. Cristincilla, sàvies són les teves paraules, tan profundes. Fabulosa la manera com les sents i les escrius. Adoro el raonament que has fet i m’has fet pensar. Sempre has tingut “bon ull” per la gent, intuïció per les coses i m’acabo d’adonar que series una gran antropòloga! Gràcies per compartir el teu punt de vista sobre “la llibertat”. M’ha encantat llegir-te. Una abraçada ben forta.

Deja un comentario

Tu dirección de correo electrónico no será publicada. Los campos obligatorios están marcados con *