Mocadors de roba i escuradents rodons

La Doctora s’acosta i agafa el braç de l’home estirat sobre un dels llits, i mentre li pren les constants li pregunta:

– Sabria dir-me quin dia és avui i a on som?

– Avui és 2 d’agost i som a Montserrat- respon en Manel amb fermesa.

A fora fa un fred que pela, puix que estem al mes de març. A punt per entrar a la primavera però està tímida i sembla que no voldrà despertar fins a finals d’abril, per Sant Jordi, que marca realment l’inici del bon temps. Però avui fa especialment fred i els “homes del temps” prediuen baixes temperatures per a la resta de la setmana.

– Ja els hi has dit que sóc monjo de Montserrat? -insisteix en Manel.

– Sí, Pare. Ja els ho he dit – respon la dona de 46 anys que s’asseu al seu costat, tot prement-li la mà.

La mans del Pare sempre estan calentes; és de les coses que més li ha sorprès sempre a aquella dona, des de ben petita. Són unes mans grosses i molt fortes. I sempre estan calentes. No ha necessitat mai vestir guants. La dona recorda els hiverns al Montseny de quan era petita, que corria per agafar-se de les mans del Pare que les hi escalfava en un moment. Les mans del Manel han treballat l’hort, han plantat faves, patates, cebes… i arbres fruiters; aquelles mans han tocat terra, han tallat llenya, han encès llars de foc i alhora han sigut les mans fines d’un savi il·lustrat que ha passat centenars de milers de pàgines de llibres amb delicadesa, amb l’absolut respecte que es mereixen.

– Ara vés a fora i ajuda tota aquesta gent que sento que fan enrenou.

– D’acord, Pare; ara sortiré- diu la dona per tranquil·litzar-lo.

– Hi ha gent que ho passa molt malament. Els hem d’ajudar – diu en Manel.

Aquest és el tarannà del Manel; voler ajudar als altres.

Manel sent passió per la Història Antiga i transmet com ningú el seu entusiasme. És expressiu amb la cara, la mirada, la veu i els gestos, i l’optimisme que desprèn és admirable, envejable i tot. És pura passió, és empenta, és esforç. No mira mai enrere i tira sempre endavant, sempre endavant. “Treballar i estudiar fort” seria un dels seus lemes. La dona de 46 anys tanca els ulls i visualitza en Manel, rodejat de milers de llibres, assegut davant aquella taula de fusta de roure que li fa d’escriptori a la seva biblioteca, amb el faristol subjectant algun llibre que versi sobre Jerusalem, els romans, el Cristianisme primitiu, Qumran o Maria de Magdala. Hores i hores de lectura. Diaris i llibres; molts llibres. Llegeix en català, en castellà, en anglès, en francès i la Bíblia sempre en grec o llatí. Així és en Manel.

– Passa’m un mocador si us plau. Els mocadors han de ser de roba i els escuradents rodons – li diu en Manel a la dona de 46 anys.

Prou bé que ho sap, aquella dona de 46 anys que els mocadors sempre han de ser de roba i els escuradents de fusta i rodons. Tota la vida li ho ha sentit a dir i ho ha vist. Com a mínim un mocador de roba ben plegat a la butxaca de la camisa i algun escuradents rodó ni que sigui a la cartera que de molts “apurus” et pot treure. I un bon tallaungles també, atès que és un gran invent.

Manel, a més d’estar lluitant contra una malaltia greu, pateix Delirium o “síndrome confusional”. No sap on és, ni tampoc qui és. S’ha creat un món i viu en ell. Aquest món es diu “Monestir benedictí de Montserrat i vida monacal”. Poc a poc anirà sortint d’aquest indret que ha creat i tornarà el Manel de sempre.  És ben curiosa i misteriosa la ment humana…

A la biblioteca de casa, en Manel té un mapa mundi penjat a la paret en forma de quadre i amb xinxetes ha marcat tots els indrets del món que ha visitat. Perquè aquesta és l’altra gran passió del Manel: viatjar. Hi ha xinxetes per tota Europa, els Estats Units, Canadà, Etiòpia, Sudàfrica, Índia, la Xina, Austràlia, Nova Zelanda, Perú, Xile, Papete, Bora-Bora, l’Illa de Pàsqua… l’Illa de Pàsqua… precisament entre els llibres hi ha una foto emmarcada del  Manel al costat d’un moai. Ha viatjat molt, molt! Però les fotos que ha escollit per emmarcar són la de l’Illa de Pàsqua, una altra on surt davant el Taj-Mahal i una preciosa baixant des del Mont Sinaí. I és que el Pare és un gran enamorat de la muntanya. Ell l’ha feta estimar a molts dels seus. L’amor per la Natura, l’anar a caçar bolets amb el bastó per si sortia “una fera” (els “rossinyols” són els seus bolets preferits), aprendre a olorar la molsa, els hi ha ensenyat a plantar arbres fruiters… el seu arbre preferit, però, és el roure. No podia ser d’una altra manera, perquè el roure és “salvatge” i un dels Reis del Bosc.

La dona de 46 anys torna a tancar els ulls i li ve el record de quan era petita i el Pare portava la família per Europa, en cotxe i plantaven la tenda de campanya al primer indret on trobaven. Ell li va ensenyar a acampar, a fer foc en fogonets i a saber allisar el terreny per no dormir sobre una roca. Manel sempre ha d’anar a buscar l’ermita més perduda, el racó més remot i ha de tastar un bon plat cuinat a foc lent. Pels matins, Manel es desperta i lleva aviat a tothom, ja que no suporta la ganduleria. I explica històries a la vora del foc, tot dinant o havent sopat. Els horaris i la migdiada pel Manel és quelcom sagrat, imprescindible i inamovible. I explicar històries, també.

En Manel surt del Delirium i el seu món imaginat, reflexiona i diu:

– Estic pensant… que a la vida ja ho fet tot, jo. He viatjat tant com he volgut, m’he guanyat bé la vida, he tingut dona, filles, néts i tinc bons amics.

I, malgrat haver-ho fet tot a la vida, en Manel segueix tenint projectes. És allò del seu optimisme, empenta, energia i il·lusió que té per fer coses noves allà a on és, ni que sigui des del llit d’un hospital. En Manel és en Manel; irrepetible.

– Ara al setembre, miraré on puc donar alguna xerrada i començaré a escriure un llibre sobre l’origen de tot i de la Humanitat. Què ho sabem com va començar tot? Moltes són les cultures que parlen d’un Déu… però no tenim res fefaent que corrobori aquesta teoria. T’imagines que al morir anéssim a viure a un altre planeta? Estaria bé, oi? Abans però, podríem anar a Sicília. Vols venir?

Divendres 21 de juny de 2019. En Manel segueix amb l’entusiasme de sempre, malgrat s’estigui ja apagant. No estarem mai a l’alçada per tornar tot allò que els nostres pares han fet per nosaltres. La dona de 46 anys li agafa la mà i en Manel, amb un suau sospir, marxa tot tranquil.

Descansa en Pau, estimat pare. Que tinguis un bon viatge i arribis a un bon planeta – diu la Irene, la seva filla petita, la dona de 46 anys.

 

115 respuesta a “Mocadors de roba i escuradents rodons”

    1. Irene! Quin relat més emocionant. Quin gran home el teu pare. Ho sento reina.
      Segur que allà on hagi viatjat aquest cop pensa amb tu. Un petonàs.

  1. Irene, leyendo este artículo un escalofrío ha recorrido mi cuerpo, sin palabras, ten envio un fuerte abrazo desde EEUU. Mucho ánimo, siempre estará contigo.

  2. Irene ho sento molt et queda l’ orgull i la ssgtisfaccio d ‘
    haver disfrutat tant d’una persona especial. Una abraçada molt forta

  3. Irene em sap molt greu… Quan vares dir que anul.laves uns viatges ja varem suposar que era per algun motiu greu. Però no esperàvem aquest desenllaç. Una abraçada molt forta i molts ànims. Tu ets i seràs la seva mà, forta, càlida i eterna.

  4. Manel era muy muy listo, lo de ir a otro planeta me gusta mucho. Cuando toque me quiero ir con él… Un beso inmenso para la dona de 46 y todos mis respetos y admiración para Don Manel.

    1. Eso es, Javier! 🙂 cuando llegue el momento, nos reencontramos todos en otro planeta. Seguro que Manel ya tiene uno ideal 🙂

  5. Estimada Irene, no podies fer un relat més conmovedor!!
    Estimació al pare per el que ha estat guia teu i la ensenyança als de més!!
    Una forta abraçada
    Toni

    1. Estimat Toni,
      El meu pare em va ensenyar moltes coses i una d’elles és l’estima i respecte per la muntanya. Un Gran Home.
      Una abraçada.

  6. Irene, quin homenatge més bonic que li acabes de fer al teu pare! T’ho dic amb la pell de gallina. Una abraçada,

  7. Molt bonic i molt tendre i emotiu. Felicitats per saber expressa tan fefaentment els teus sentiments i així compartir-los amb tots nosaltres. Gràcies i endavant. Pots estar segura que el Manel ho veu i és feliç llegint-te. Una forta abraçada.

  8. Irene, reb el nostre més sentit condòl. La mort del pares ens referma el compromís amb la vida perque els lligams els convertím en eterns i, si els recordèm, no moren mai. Una abraçada. Els Balascus-Lluch’s

  9. Irene, ho sento molt.
    Molt maco i dolç el teu escrit. No vaig conèixer al teu pare però amb el teu relat, em faig una molt bona idea.
    Ell et seguirà guiant i ajudant des del seu planeta.
    Una abraçada ben forta.

  10. Quin acomiadament més bonic i emotiu Irene. El teu pare el llegirà allà on estigui i estarà content i feliç.
    Una forta abraçada!

  11. Irene bonica, una abraçada molt gran.
    Les teves paraules estan tan plenes d’amor… és meravellós poder tenir aquest patrimoni tan especial, l’amor d’un pare, al teu cor per sempre.
    Un pare proper, mestre, guia, pare… ets molt afortunada, t’ha deixat un tresor.
    Petons

    1. Cris ho has definit perfecte! Manel no només és el meu pare; Ha sigut, a més, el meu mestre. Gràcies pel que has escrit. Una abraçada molt forta.

  12. O vas puguer fer,dirli adeu al teu pare.Quin home,sabi,curios,infatigable ,aixo si amb el seu mucador i el seus escuredens rodons.Jo tambetenia un mapa del mon amb las chichetas clavadas de aon havia estat,res que veure amb les del pare:Egpite e Israel que i vaig esta amb una persona formidable,plena de secrets i sabiduria.Tenia 45 anys i es deia Irene.Un gran peto de un gran fan

    1. Ohhh Raimon!! Gràcies pel que has escrit!! M’has emocionat. Saps què? He estat 3 vegades a Israel (ja saps q sóc una enamorada de Jerusalem). I la primera vegada que hi vaig anar va ser amb el meu pare 🙂 Ell em va explicar històries que després jo us vaig transmetre. Oi que és bonic?

  13. Irene, es preciós el relat però encara millor l’amor q destí las per al teu pare. Tu ets fantàstica gràcies en part a ell, tot el q ha transmès has sapigut aprofitar-lo i de ben bo ho continuaràs fen. Una forta abraçada

  14. Estimada Irene, ara ja sé d’on et vé la passió que tens per la Història Antiga, els llibres, els viatges i la natura…
    Tu també estàs feta de fusta de roure!!

    Una abraçada molt forta

    1. Ohhh Maite! Com m’agrada això que has escrit! Fet i feta de fusta de roure! Gràcies, bonica. Una abraçada.

  15. Com diu la dita castellana “de tal palo tal astilla”.
    Mai es pot omplir el buit que deixa un pare, i més quan és una persona com en Manel, però les teves paraules reflecteixen la pau que duia a dins i que tan be va transmetre (i posen en pràctica) les seves filles i nets.
    Un petò per tu i per tota la família (en el sentit més ampli).

    1. Ton, de tot el repertori de cites que tens i coneixes… Em sento afalagada i privilegiada per haver escollit la de «de tal palo tal astilla». Mil gràcies. Una abraçada.

  16. Hola Irene, he llegit el relat amb molta atenció i emoció, sobretot axó últim. Jo també soc de mocador de roba i escuradents rodons. Ja saps que jo soc de poques paraules i desprès d’axó me’n he quedat sense aquestes poques, així que una abraçada molt forta i molts petons.

    1. Gràcies per les teves paraules i l’abraçada que em vas donar, Alfons. Sóc feliç de saber que ets també home de mocador de roba i escuradents de fusta rodons. Un petó!

  17. Una dona de 46 anys a la que jo estimo molt i de la que estic molt orgullós, tan orgullós com el Sr. Manel estava de tu.

    Un honor sentir-me amic teu i una sort que la vida et posi a les nostres vides Irene.

  18. Conmovedor escrit Irene, molt molt bonic.
    Devia estar molt orgullós de tú. Gràcies per compartir aquestes paraules.
    Una abraçada enorme.

  19. Emocionant relat de la vida del teu pare. El nostre més sincer condol a tu i a la teva família. Una abraçada.

  20. Es nota que te’l estimes i admires amb bogeria !!! … i has seguit els seus passos…!!! Una forta abraçada !!!

  21. Estimada Irene, el món del teu pare és un «Gran Roure»: savi, fort i valent. Ahir, precisament pensava amb tu i em preguntava pel teu pare… Ara he llegit el teu escrit i, com cau la pluja fina al bosc, jo també he plorat per aquesta forma tan especial d’explicar-nos el seu món i els 46 anys que has estat al seu costat. Aquesta taula de roure de la vostra biblioteca és un gran tresor. Algún dia t’explicaré una bella història sobre aquesta fusta. Gran abraçada i petó 🙅🏼‍♀️😘

  22. Irene, només ens hem vist tres vegades: dos a l’Aula d’Extensió Universitària de Barberà del Vallès i una altra al Museu Egipci però des de llavors l’he estat seguint amb molt interès i admiració. M’he emocionat amb el seu escrit potser més per la meva edat ja octogenària. Em sap molt greu la seva pèrdua. Sincerament.

    1. Estimat Ferran,
      Li agraeixo molt que m’hagi escrit. Quan torni a les Aules de Barberà, i amb el seu permís, vindré a donar-li una forta abraçada.

  23. Hola Irene,
    Un relat i unes paraules molt emocionants.
    Vas poder dirli adeu al teu pare i aixó és important.
    Ja saps que no soc de moltes paraules, però si
    de mocador de roba.
    Desprès d’axó me’n he quedat sense , així que una abraçada molt forta i molts petons.

  24. Hola Irene!!!
    Relat super commovedor i emocionant.. Manel ja hi serà al seu planeta imàginari i estarà content ….i a la dóna de 46 anys..dir-li que molts ànims i una abraçada ben forta!!!

  25. Irene, en llegir el bonic i emocionant relat desseguida he pensat i recordat l’última xerrada q varem tenir i » ha tingut sort, ja ha marxat».
    No és una uncongruència. Tots els q l’estimeu i l’heu acompanyat, quan ha sigut l’hora l’heu deixat marxar, no l’heu volgut retenir egoistament unes hores o uns dies més. Aquest record i el del seu amor és el q recordaràs sempre.
    Abraçades

    1. Dolors, és ben cert que vam tenir una conversa molt sincera i honesta dos dies abans que el meu pare ens deixés. Ja saps com penso i continuaré opinant el mateix. T’envio una abraçada molt molt forta, carregada d’ànims pels moments que vosaltres també esteu passant.

  26. Emotiu Irene!! Descansa en pau Manel.!!! Et recordaré per tots els anys que he pogut gaudir de tu per totes les xarrades que ens has donat .
    I per tu Irene el meu condol, però has d’estar agraïda per haver pogut tenir aquesta pare, que t’ha deixat el seu bon record, Petons!!

    1. Aix Paquita, que he arribat a pensar en tu! El meu pare sempre va tenir paraules dolces cap a tu. Recorda’l, sí. Ell era un apassionat de tot el que feia i explicava. Espero que estiguis ja recuperada del teu herpes! Una abraçada molt molt forta. Al Centre Borja de Sant Cugat, li dedicarem una bona classe, d’acord?

  27. Irene, moltes gràcies per explicar-nos el comiat del teu pare d’una manera tan meravellosa. Sembla estrany que siguis tu precisament la que el plores i al mateix temps transmetis tanta pau i serenitat. Amb els teus pocs 46, et trobo plena de sabiduria.
    Una abraçada per tu i per la teva mare.

    1. Anna, les teves paraules m’han arribat molt a dins… i saps què és lo curiós? doncs que crec que no he acabat d’expressar-ho prou bé. Una abraçada enorme i feliç estada per Menorca.

  28. Irene, em sap greu!
    En Manel és una bona persona i un home savi.
    Restarà sempre amb nosaltres!
    Una abraçada immensa!!

  29. Et queda un inmillorable record d’aquest home tant especial i únic!
    Tot el meu carinyo! I endevant!
    Una abraçada!

    1. És ben cert que porto molt del meu pare. La passió per la Història Antiga me la fer descobrir ell. Una abraçada, Carme!!

  30. Després de llegir el teu escrit i haver participat al curs d’Història d’Egipte , m’adono de quant portes del teu pare , transmets la seva passió !

  31. Estimada Irene,
    Em sap molt greu la pèrdua del teu pare. Un gran i admirat professor per mi. Gaudia escoltant les seves classes, com gaudeixo escoltant les teves. I saps que també t’admiro i t’aprecio.
    Cuideu-vos molt, la família i els bons amics.
    Una gran abraçada.
    Carme, la grega, per tu.

    1. Carme, la meva grega estimada: gràcies per les teves paraules. Tu el vas conèixer perfectament en aquells cursos… en Manel sempre restarà amb nosaltres i la seva visió crítica de la Història. Jo sí que t’admiro i aprecio!! Una abraçada molt gran!

  32. Molts anims reina, saps que sera amb tu amb tot el que emprenguis, la força que transmet t’acompanyara sempre. Et una dona valenta i forma. Endevant i molts petons.

  33. Irene, a part de la magnífica persona, professora i divulgadora que ets tens un do que a mi particularment m’afecta: Fas que plori, he plorat amb el teu petit relat, també saps que ploro amb altres no teus, però que expliques amb emoció
    Per cert tambe utilitzo mocadors de roba.
    Una gran abraçada, d’un petit amic.

    1. Ai Xavi,Xavi… gràcies per les teves emotives paraules. Una abraçada ben gran per al meu petit Gran Amic.

    1. Merci per les teves paruales, Anna. Tu, que ets la seva neboda, prou bé el coneixies. Un petó per a tu i tota la family!

  34. Estimada Irene, és molt emocionant poder parlar del teu pare amb aquest amor, carinyo i admiració. Quina il·lusió que en aquest món hi hagi gent, com el teu pare, amb aquesta sensibilitat i amor per la vida, per la natura i per les ganes de viure i descobrir els inicis d’aquest món on ens toca viure. Ja sabia que el teu pare era un personatge molt especial i que tu admires. Quina sort has tingut d’haver triat néixer en aquesta família. Com diu la Maite tu ets un Roure de bosc.

    1. Estimada Carme, tens raó: sóc una gran gran afortunada per haver nascut dins del Clan Cordón Solà-Sagalés. I també per haver-me rodejat de gent tan meravellosa com ho ets tu. És ben cert que «la família et toca, als amics els esculls» però a sobre, he tingut sort en ambdues coses. Una abraçada ben gran.

Deja un comentario

Tu dirección de correo electrónico no será publicada. Los campos obligatorios están marcados con *