Són “Dassanesch” i viuen prop del Llac Turcana

Són “Dassanesch” i viuen prop del Llac Turcana. Tenen la pell molt fosca, negra, i una mirada molt penetrant. Són homes i dones joves. Molt prims. Molt forts. Molt fèrtils.  Porten molt poca roba i els infants van despullats. Això sí: collarets fets de denes de plàstic i de colors guarneixen els seus esvelts colls i sofisticats pentinats. Viuen en un ambient àrid, molt, molt àrid! L’aire es fa irrespirable, la calor és sufocant. No tinc massa clar què mengen; probablement unes farinetes fetes de sorgo. Tampoc tinc gens clar d’on obtenen l’aigua; però segur que beuen ben poc. Les cases són cabanes fetes de branques, bosses de plàstic de color negre i “xapa”. Les que tenen el sostre de “xapa” són autèntics forns. Com carai hi sobreviuen?

Acabo de tornar d’Etiòpia. Aquesta vegada hi he estat 20 dies. El nord és una història i el sud del país és una altra. Hem tornat a agafar una barca i hem navegat de nou pel Riu Omo (com m’agrada aquell paratge!!) fins arribar a una de les aldees dels Dassanesch.  Aquesta vegada no hi hem trobat cap cerimònia (la de l’any passat, una festivitat per celebrar la imminent ablació del clítoris de noies d’edats compreses entre 9 i 13). Aquest cop estaven en silenci. Crec que se sorprenen més els Dassanesch de veure’ns  a nosaltres que nosaltres de veure’ls a ells. Et miren de dalt a baix. T’observen amb aquella mirada tan i tan penetrant. Sovint no els hi aguanto la mirada i he de desviar-la cap a un infant. Algun d’aquests infants es posa a plorar, ja que és la primera vegada que veuen una dona blanca que el mira o el toca.  Em sento com si fos una “marciana“.  Ben mirat, ho sóc. Miro la resta de companys i companyes que hem vingut plegats a aquesta aldea, molt a prop del Llac Turcana. Sembla que anem disfressats: gorres, pantalons d’aquells que es compren a les botigues d’esport amb mil-i-una butxaques per a guardar-hi “gadgets“, cremallera per si els volem convertir en shorts, calçats amb sola de trekking, samarretes transpirables… i no-sé-quantes mandangues més. Els Dassanesch ens observen. De cop em sento patètica.

Un grup de noies dassanesch comencen a parlar entre elles. Què deuen estar dient? Amb la mirada busco la de Toni i la de Mike, el nostre intèrpret. És ben senzill: les noies es pregunten com pot ser que la cabellera de l’Anna i la Mireia sigui tan llarga i com pot ser que els seus cabells no els hi creixi tant?

Ben curioses les preguntes que es formulen les dones Dassanesch quan ens veuen… ben mirat, potser no som tan diferents.

Dones tribu Dassaensch
Poblat Dassanesch (Omorate, Etiòpia)

Dassanesch Village

Poblat Dassanesch al Sud d'Etiòpia

Cordón i Dassanesch woman

12 respuesta a “Són “Dassanesch” i viuen prop del Llac Turcana”

  1. M’ha posat la pell de gallina llegir el teu text sobre els Dassanesch, Irene…. En canvi, les magnífiques fotografies m’han tranquil.litzat, quin contrast entre l’entorn i els somriures francs d’aquestes dones . No pots tornar igual desprès d’un viatge així. Gràcies per compartir-ho !

    1. Anna, tens tota la raó del món: és un gran contrast i no deixa indiferent. A les fotografies les dones somriuen perquè ja feina una o dues hores que ens “analitzàvem”. Abans però, tot eren cares inexpressives.

  2. Com sempre impressiona el teu reportatge .Com poden sobreviure en aquestes condicions. El que es interessant es que les dones es preguntessin pels vostres cabells llargs i com dius tu, potser no som tan diferents. Gràcies!!!

    1. Paquita, no puc parar de preguntar-me com carai sobreviuen en aquest paratge tan àrid i inòspid. Jo aquí no duraria ni una setmana!

  3. Quina lliçó de vida que ens donen les persones que necessiten tan poc per viure i sobretot per somriure…
    Gràcies de nou per compartir les teves experièncias vitals.

  4. Irene, ya hoy eres distinta y con un equipaje que no cabe en tu interior, como se lleva el volver a un mundo como el nuestro?
    Pero sabes tú mundo es este y tienes la suerte de conocer mundos distintos que engrandecen a la persona
    Que maravilla ❤️😂

    1. Ana, te doy toda la razón del mundo: esta tierra es la mía y tod@s vostr@s sois mi gente. Me encanta ser de aquí. Me enamora vivir en mi ciudad. Me enriquece vuestras vivencias. Y de mis experiencias aprendo a valorar e intentar ser mejor persona. Un beso!

  5. El teu text m’ha transportat a la visita que vaig tenir l’oportunitat de compartir amb tu l’any passat. Recordo plenament la calor dins d’una de les cabanes de xapa i l’alegria dels nens (i nenes, per descomptat) quan es van posar a cantar-nos cançons seves. Un record inesborrable i que com tu dius et fa repensar si no vivim amb mooooltes més coses de les que en realitat son necessàries per fer feliç a una persona.

    1. Ton, aquest estiu el poblat que vam visitar tu i jo plegats, l’any passat, l’havien “desmuntat” i traslladat!! Aquelles cabanes les havien construïdes en motiu de la cerimònia de l’imminent ablació del clítoris de les nenes dassanasch. Un cop fet, van desfer el poblat i el van reconstruir més enllà.

Deja un comentario

Tu dirección de correo electrónico no será publicada. Los campos obligatorios están marcados con *